El cineasta Paco Plaza s’allunya per primer cop del terror de la resta de la seva filmografia per passar-se al thriller en aquesta ‘Quien a hierro mata’, tot i així el film resulta igualment inquietant, mantenint l’ atenció i nervis en l’espectador durant tot el metratge fins al punt de resultar un film incòmode, no apte per a tots els públics.
És ben cert que costa una mica entrar en la història, però un cop ho fas ja resulta impossible desenganxar-se del guió ja que qualsevol de les subtrames i personatges apunten a un desenllaç tràgic que eviten que l’espectador desconnecti en cap moment. El gran encert del film és un repartiment en estat de gràcia; absolutament tots els intèrprets fan mèrits per optar a premi en la propera edició dels Goya. Des del seu protagonista, un Luis Tosar que tot i donar vida a un personatge semblant al que li hem vist en altres ocasions resulta certament intents, passant per Xan Cejudo (notable el treball de maquillatge en el seu deteriorament físic degut a la seva malaltia) en la seva pel·lícula pòstuma, els fills del vell narco: creíbles i convincents Ismael Martínez i Enric Auquer (les seves converses en les visites a la presó són alguns dels millors moments del film), fins arribar a la vulnerable Maria Vázquez que reclama més minuts en pantalla.
Ens trobem davant d’una proposta que remou a l’espectador. El director aconsegueix un alt nivell de tensió i angoixa, amb algun gir de guió i ressolucions certament potents, provocant el patiment per la sort de qualsevol personatge fins a un clímax final realment demolidor. ‘Quien a hierro mata’ és un film dur, cru i sense concessions que deixa, malgrat el contra sentit, un agradable sensació de desassossec. Una pel·lícula molt sólida.