El personatge de Rambo és una de les icones del cinema dels 80′. Sorprenentment, després de la trilogia original (‘Acorralado’ al 1982, ‘Rambo 2’ al 1985 i ‘Rambo III’ al 1988) Sylvester Stallone va recuperar el personatge al 2008 dirigint i protagonitzant ‘John Rambo’, un film digne que acabava amb el personatge tornant a la casa familiar: un correcte final per a l’heroi. Malauradament, una dècada després arriba ‘Rambo: last blood’, un epíleg tan absurd com innecessari.
La història arrenca amb un Rambo crepuscular (estrany amb el seu nou look) al ranxo familiar on acaba l’anterior. No reconeixem l’heroi en aquesta vessant tan tranquila i ‘familiar’. És ben cert que l’acció no trigarà en desencadenar-se però aquí tenim un altre problema, la ciutat no és el seu habitat natural de manera que el seu viatge a Mèxic resulta certament estrany. Un altre gran problema de la proposta, a més d’un guió alarmantment pobre (absolutament bàsic i simple que només justifica l’allau de violència del seu protagonista), és la nul·la entitat dels enemics del protagonista: els dos germans interpretats pels espanyols Sergio Peris-Mencheta (no resulta creïble en cap moment) i Óscar Jaenada (massa histriònic) no són rivals pel veterà boina verda. Igualment el personatge de Paz Vega és totalment prescindible ja que no aporta absolutament res a la història. És ben cert que el clímax final, novament al ranxo, millora força la pel·lícula i ja veiem un Rambo en estat pur (llàstima que la música en un tram de la lluita als túnels resti moltíssima tensió) però ja és tard: l’essència del personatge s’ha perdut ja des de l’inici del film.
Així com és admirable que Stallone hagi mantingut viu l’altre gran personatge de la seva carrera Rocky Balboa, que ha sabut evolucionar i mantenir tot l’interés; fins i tot la dosi de nostàlgia que ha suposat la saga ‘Los mercenarios’ ha estat tot un entreteniment pels fans del cinema d’acció dels 80′, amb ‘Rambo: last blood’ ha matat el record d’un personatge anacrònic i obsolet que s’havia d’haver quedat als 80′. Un dels personatges més emblemàtics del cinema no mereix un final tan trist i intrascendent que ensorri el seu llegat. Una autèntica llàstima.