Els remakes acostumen a ser una mala idea ja que difícilment superen el film original (amb algunes puntuals excepcions), però que l’autor de l’original sigui Alfred Hitchcock hauria de ser ja dissuasori. Malgrat tot aquesta nova versió ha arribat a la pantalla i no guanya cap comparació amb la pel·lícula dirigida pel mestre del suspens l’any 1940.
El més destacat de la proposta és la seva factura tècnica, preciosa la fotografia, i el seu acurat treball d’ambientació: excel·lents el seu vestuari i direcció artística. La història està estructurada en tres actes perfectament diferenciats, com si el director volgués provar tres gèneres diferents. Un primer purament romàntic en que es produeix la trobada de la parella protagonista (una Lily James que mostra certes limitacions per dur el pes de la pel·lícula i un inexpressiu Armie Hammer), que resulta tan lent com empalagós; un segon, ja a Manderley, que té apunts de cinema de terror i en el que entra en escena l’altre personatge clau del relat (una Kristin Scott Thomas sense carisma), recreant-se excessivament en certes seqüències sense aportar res al relat; i el darrer, que muta en un thriller dramàtic després del seu gir de guió i en el que assistim a la transformació total de la nova senyora De Winter, la qual, com encertadament li comenta un dels protagonistes, ha perdut la seva innocència inicial que ja no recuperarà. El desenllaç és el millor amb diferència de la proposta però l’espectador ja hi arriba cansat i, tot i que el gir torna a captar la seva atenció, no s’acaba de reenganxar a una trama de la que ja ha desconnectat.
En definitiva, aquesta nova ‘Rebeca’ és un film tan innecessari com estèril i no aporta absolutament res de nou. En cas de tenir interés en el trasllat a la gran pantalla de la novel·la homònima de Daphne Du Maurier cal adreçar-se a l’obra del mestre del suspens de 1940, prescindint absolutament d’aquest remake sense ànima. Hitchcock és molt Hitchcock…