Aquesta darrera entrega de la saga torna a la història original que narraven les dues primeres i s’allunya de la tercera part, un capítol paral·lel al que Paco Plaza va donar un toc més divertit i esbojarrat que les anteriors. Amb Jaume Balagueró darrera de la càmara s’ha recuperat el to més fosc i inquietant però canviant l’espai, ara un vaixell sense perdre però la sensació de claustrofòbia que desprenien ‘Rec’ i ‘Rec 2’. De nou la factura visual és excel·lent, el muntatge i la fotografia, però malauradament, tot i les bones intencions i la coherència de la idea base, el guió resulta sorprenentment pobre: conté masses llacunes i situacions desconcertants.
Tampoc el casting salva la situació. Així com Manuela Velasco ens va oferir una interpretació totalment brillant i creïble en l’original, guardonada merescudament amb el Goya a la millor actriu revelació, i mantenia el tipus en la continuació, sembla que l’absència en la tercera no li ha sentat bé: en el seu retorn no ha sapigut tornar a fer-se amb el personatge i l’Ángela Vidal d’aquesta ‘Rec: apocalipsis’ no té res a veure amb les anteriors, sembla un altre personatge. La resta d’intèrprets també han perdut frescor, si a la primera el fet de que fossin actors poc coneguts li donava un punt de veracitat ara els actors són massa coneguts i això provoca que aquesta veracitat es perdi.
El resultat final és decepcionant si tenim en compte la base de la que prove. Aquesta quarta entrega posa fi a una saga tant innovadora com irregular. Amb una primera entrega absolutament brillant seguida d’una segona part molt molt fluixa. Deixant a banda el tercer capítol totalment diferent i entretingudíssim, aquest darrera quarta entrega reemprèn i finalitza la pandèmia descoberta a l’edifici de Barcelona amb més pena que glòria.