El novè treball darrera de la càmara de George Clooney és la proposta més acadèmica i clàssica de tota la seva filmografia i alhora, junt amb ‘Los idus de marzo’, la més rodona.
Ens trobem davant d’ una èpica història de superació. No esperem originalitat, no n’ hi ha, i el seu desenllaç s’ intueix des del primer moment però això no evita que el director aconsegueixi que l’ espectador acompanyi a l’ equip de rem en la seva odissea: que s’ entregui a la història i que s’ emocioni en certs passatges i aquest fet resulta tan lloable com reivindicable. La pel·lícula té una factura tècnica notable, amb un muntatge precís, una lluminosa fotografia i un acurat treball d’ ambientació (vestuari i direcció artística), tot envoltat per la preciosa banda sonora d’ Alexander Desplat. Pel que fa al seu apatat artístic, resulta encertada la química dels remers, encapçalats per un contingut i correcte Joel Edgerton potser mancat de carisma per liderar el grup, acompanyats per dues actrius que resulten essencials en la vida de dos dels protagonistes i que saben aprofitar perfectament les seves aparicions en pantalla: la radiant Hadley Robinson (que recorda moltíssim a Kristen Dunst) i la precisa Courtney Henggeler.
En definitiva, ‘Remando como un solo hombre’ ens ofereix una molt agradable ració de nostàlgia; aquesta mateixa pel·lícula es podia haver rodat als 50′ (l’ època daurada de Hollywood) i seria exactament idèntica. Ens trobem davant d’ un retorn al cinema clàssic gens habitual en l’ actual cartellera i que acaba resultant tan sorprenent com estimulant. Molt recomanable.