L’òpera prima de Lisa Joy és una proposta de ciència-ficció amb una estructura de cinema negre clàssic, en que les influències del cinema del cineasta Christopher Nolan estan presents al llarg de tot, l’excessiu, metratge.
El marc en que es desenvolupa el guió resulta certament interessant: com el canvi climàtic ha inundat parcialment Miami (s’ha de destacar l’excel·lent utilització dels efectes digitals ja que s’integren perfectament a la història arribant a passar desapercebuts) després d’una guerra, a la que es fan diferents referències però no s’arriba a explicar, però tot i així es mantenen, encara més accentuades fins i tot, les diferències entre rics i pobres. Aquest marc és precisament el que podia haver donat originalitat al film però es veu malauradament desaprofitat i convertit en un simple decorat; una autèntica llàstima. En aquest context, tenim un Hugh Jackman sòlid, com sempre, en la pell d’un personatge torturat i obsessionat amb la desaparició d’una de les seves clientes, plana Rebecca Ferguson, la típica femme fatale dels films de detectius del Hollywood dels 50′ i 60′. Aquesta recerca segueix els cànons propis del gènere, amb un tempo realment lent que desgasta l’espectador i provoca que aquest es vagi desentenent de la història, d’altra banda força previsible, fins que arriba ja esgotat al desenllaç que descobreix una història massa simple i arquetípica.
En definitiva, ‘Reminiscencia’ és una proposta sense ànima. Una pel·lícula en que la memòria i els records són la clau però que no perdurarà en la memòria de pràcticament ningú, ni deixarà cap tipus d’empremta. Un film de consum pesat però de digestió ràpida: s’oblida automàticament en sortir de la projecció.