Si esperàvem una aproximació històrica o fidel, a l’estil d’altres versions cinematogràfiques, de la llegenda del rei Artur i la mítica espasa Excalibur Guy Ritchie ja en l’aclaparador pròleg (que evoca inevitablement a la trilogia d’ ‘El señor de los anillos’ de Peter Jackson) mostra que el seu film no serà pas així. De fet la història de fons podria ser qualsevol; ens trobem davant d’una pel·lícula que té tota la seva força en la seva espectacular factura tècnica (so, efectes de so i efectes visuals), una acurada ambientació, un muntatge tan encertat com trepidant (segell propi de la filmografia del director) i una banda sonora que es fon perfectament amb la potència de les seves imatges.
Els seus protagonistes estan entregats a la causa: Charlie Hunnam, l’etern secundari Djimon Hounsou, Eric Bana, Astrid Bergès-Frisbey potser desaprofitada ja que el seu personatge pot donar molt més joc i Jude Law, el més fluix de tots, que ofereix una interpretació força irregular en certs moments. Però la clau del film és, a part del muntatge tan particular de Ritchie: no falten les narracions que es relaten mentre es veuen directament (com ja feia a les dues entregues del seu Sherlock Holmes) o les el·lipsis (el creixement del protagonista), la seva aconseguida factura visual; fins al punt que en certs moments tendeix perillosament a la saturació o a incorporar algun element prescindible (la serp al saló del castell). Tot i així, l’espectador ja ha entrat en la trama des de l’inici i es deixa portar al llarg dels seus, potser excessius, 126 minuts de metratge.
‘Rey Arturo, la leyenda de Excalibur’ és una proposta honesta. És una pel·lícula que només busca ser un entreteniment de qualitat i en aquest sentit no decepciona. Ens trobem davant d’una ració d’evasió per a no pensar en absolut, per a deixar-se portar i gaudir d’una estona de distracció, i com tal funciona perfectament.