La darrera dècada el mestre Clint Eastwood s’ha centrat en el biopic de personatges reals, sent el més aconseguit ‘J. Edgar’. Després de les seves dues darreres i fallides propostes, 15:17 tren a París (el seu pitjor film amb diferència) i Mula (el seu retorn davant de la càmara), recupera el pols narratiu de les notables El francotirador i Sully.
El gran encert d’Eastwood és aconseguir que l’espectador empatitzi amb el personatge del títol (un Paul Walter Hauser que ja va destacar al també biopic Yo, Tonya i que en aquesta ocasió assumeix el pes de la història) i no resulta tasca fàcil ja que Richard no desperta massa simpatia inicial. Curiosament, amb el seu advocat es dóna el procés contrari. Aquest personatge junt amb el de la seva soferta mare permet lluir-se a dos secundaris de luxe: Sam Rockwell, en una altra gran interpretació (els cara a cara client/advocat són els millors minuts del metratge), i Kathy Bates, en el seu millor paper en anys. Per contra, els altres dos secundaris de pes no estan a l’alçada: John Hamm, apàtic i poc creïble, i Olivia Wilde, que desaprofita un personatge interessant que acaba tenint una evolució tan forçada com precipitada. El guió narra molt bé el procés que pateix el protagonista (malgrat que el pròleg de presentació de la seva personalitat estigui una mica dilatat), de ser considerat un heroi a convertir-se en el principal sospitós, transformació que es veu molt ben reforçada per les imatges autèntiques dels diferents mitjans de comunicació del moment; fins i tot l’entrevista televisiva que veiem és la del personatge real.
En definitiva, ‘Richard Jewell’ és una pel·lícula sòlida, digna del seu excel·lent director, el qual sembla recuperar lentament el rumb després de les seves dues ensopegades consecutives. Esperem que no s’aturi aquí i també que, tot i que els seus biopics acostumen a ser molt convincents, torni a la diversitat de gèneres que sembla haver-se congelat la darrera dècada.