Als seus 84 anys el mestre Woody Allen continua amb un ritme creatiu envejable, fa 49 anys que ens ofereix una proposta anual. Però aquesta quaranta-novena resulta realment pobre, el seu pitjor treball de la darrera dècada amb diferència; potser ha arribat el moment que baixi el ritme en favor de mantenir la seva habitual qualitat.
Res funciona a ‘Rifkin’s Festival’, a part de la seva (com en l’anterior Un día de lluvia en New York) lluminosa fotografia i (estrany en la seva filmografia, normalment farcida de clàssics de jazz) una preciosa banda sonora. Allen mostra la seva aversió als festivals cinematogràfics, a la premsa especialitzada i a la falsedat que s’hi respira així com la seva cinefília amb homenatges i referències en blanc-i-negre als seus idolatrats mestres de la història del cinema europeu. Els diversos personatges i les seves respectives relacions són plans i superficials i el treball del seu estoll d’intèrprets no proporciona cap indici de veracitat: començant pel seu protagonista Wallace Shawn, l’enèssim alter ego del director (si el mateix Allen l’hagués interpretat la pel·lícula hauria guanyat molt) i que és incapaç de mantenir el pes del film, com tampoc resulta creïble el seu matrimoni amb una recuperada pel cinema Gina Gershon, sense fer res de l’altre món la millor de tots, així com la seva ‘història’ amb una radiant, alhora que plana i sense vida, Elena Anaya. Per no parlar de l’histriònic Sergi López, que en l’única escena que apareix (i que evoca a ‘Vicky Cristina Barcelona’) contribueix a un autèntic despropòsit sense cap ni peus, i de l’inexpressiu Louis Garrel que tampoc aporta absolutament res a la pel·lícula.
En definitiva, ens trobem davant d’un film que té alguns segells característics del seu creador, el neuròtic i hipocondríac protagonista i la seva cinefília, però que resulta alarmantment simple i superficial i que una proposta de Woody Allen tingui aquestes característiques és una novetat i una molt mala notícia.