Després d’ un inici de carrera prometedora i participar en diversos films interessants, l’ actor Jake Gyllenhaal s’ ha estancat abonant-se al remake en els seus darrers treballs: Culpable, del film homònim danès del 2018, Ambulance, plan de huida, del film homònim també danès de 2005, i ara aquest del film homònim de 1989: una testosterònica proposta de sèrie b rodada únicament pel lluiment del seu desaparegut protagonista, Patrick Swayze.
L’ original seguia els cànons del cinema d’ acció de la sèrie b dels 80′ amb aire de les fallides propostes conegudes com ‘carn de videoclub’ però aquell estil resulta absolutament obsolet avui en dia, fins i tot ofensiu, i recuperar-lo no té cap raó de ser. Ens trobem davant d’ un gran despropòsit. Amb tocs de western (com assenyala una de les secundàries), el desafortunat guió no té cap sentit: una unió de línies de diàleg buides que justifiquin les seqüències d’ acció. Si l’ excusa ja no desperta el més mínim interès, els seus intèrprets completen el desgavell; començant pel propi Gyllenhaal (amb un irritant somriure al llarg de pràcticament tot el metratge), passant pel seu enemic (absurd Billy Magnussen) fins arribar a l’histriònic i ridícul lluitador rival (debutant i sobreactuat Connor McGregor).
‘Road House, de profesión duro’ se situa immediatament com a màxima favorita a convertir-se en la pitjor pel·lícula de la temporada i hauria de ser la gran triomfadora de la propera edició dels anti-premis Razzie. Una autèntica pèrdua de temps.