Ens trobem davant d’un remake i en aquest cas les comparacions amb l’original són tan odioses com necessàries, més quan l’original és un dels films mítics de la dècada dels 80. La tècnica ara és molt diferent i per tant els efectes visuals són infinitament millors, a part d’això aquesta innecessària nova versió no millora en res la pel·lícula de Paul Verhoeven.
La gran pregunta que plantejava el ‘Robocop’ original era si una màquina podia substituir un humà, pregunta que ara es dissipa quan partim de la premisa que l’humà està viu. De totes maneres, la màquina de l’original transmetia més sentiments i emocions al recuperar els seus records que no pas la nova, tot i que ara té més motius ja que la seva família coneix la seva nova condició. El Robocop d’ara és una versió ‘humanitzada’ d’aquests droids que l’empresa té repartits per tot el món i que recorden massa l’exèrcit de clons de la nova saga ‘Star Wars’, i la seva base argumental és la lluita política.
Ens trobem davant d’una proposta molt fluixa, no té la força ni la contundència de l’original, i tot i la popularitat del seu estoll d’actors (algun personatge és totalment innecessari com el de Jackie Earle Haley, tot s’ha de dir) , cap transmet el més mínim carisma.
Té diversos homenatges al film de 1989: el tema central de la banda sonora, el nom de l’empresa, el nom del company de Murphy, la constant aparició d’un programa televisiu (abans un simple informatiu que informava l’espectador, ara un partidista showman que l’intenta convèncer), la nova versió del robot RP209 i la frase habitual del protagonista (que aquí perd tot el sentit que sí tenia en l’original). Trets que no fan més accentuar-nos la nostàlgia de l’original. La proposta de Paul Verhoeven va donar pas a dues continuacions, esperem que la història no es repeteixi.