El debut a Hollywood del cineasta danès Casper Christensen és una proposta ben intencionada amb una bona idea de fons però que agafa el camí equivocat en el seu desenvolupament i acaba resultant una comèdia tan pobre com fallida.
El seu pròleg, amb una clara referència a Donald Trump i la seva política migratòria, presenta un punt de partida interessant en la posició dels robots i la seva relació amb els humans. A partir d’ aquí, però, la trama es bifurca en dues parelles: dos humans i dos robots (un apàtic Jack Whitehall i una entregada Shailene Woodley). Si el guió hagués optat per les màquines i la seva adquisió de la seva progressiva humanitat, el film hauria estat una seriosa i interessant reflexió (com, per exemple, en l’ excel·lent sèrie ‘WestWorld’). En canvi s’ ha centrat en els humans i aquí és on fracassa estrepitosament convertint-se en una esbojarrada comèdia sense cap gràcia que només es limita a encadenar despropòsit rere despropòsit sense cap sentit, amb una línia argumental absolutament absurda. Els dos personatges no desperten la més mínima credibilitat (especialment ell) i nul·la empatia, trets que es veuen agreujats per una química inexistent entre els dos intèrprets; probablement Shailene Woodley hauria brillat més amb qualsevol altre partener que hagués estat mínimament a la seva alçada.
En definitiva, ‘Robots’ és una desafortunada proposta que no sap que vol ser i com a conseqüència no arriba a res. Un fracàs absolut: una autèntica pèrdua de temps.