El darrer treball del cineasta Noah Baumach és una proposta tan surrealista com desconcertant. Reuneix elements propis de dos altres directors molt particulars: el mestre Woody Allen (en alguna temàtica, sequència i diàlegs) i Wes Anderson (per la natura d’ alguns personatges i situacions) però no arriba al nivell de cap dels dos.
El guió està clarament estructurat en tres blocs, perfectament diferenciats. El primer, ja el pròleg descol·loca l’ espectador, serveix de presentació de personatges: una disfuncional família realment extravagant, com també ho és l’ àmbit de treball del cap de família (un entregat Adam Driver, que fa el que pot en una proposta que no dóna més de si) però no aconsegueix ni despertar empatia ni, sobretot, interés pels fets que succeïran a continuació. El segon, el més estrany de tots, resulta, curiosament, el més aconseguit (amb un muntatge aquí, al llarg de tot el metratge ja destaca com el millor del film, brillant): el desconcert arriba a quotes tan altes que atrapa l’ espectador, però tota la intensitat assolida es desfà, desgraciadament, en el tercer. Tota l’ atenció aconseguida es desaprofita i el tercer no aprofundeix en els fets del segon: limitant-se a tornar a l’ estat anterior, reduïnt el segon bloc a una simple anècdota, i centrant-se en una subtrama latent i plantejada des del principi que desemboca en un clímax tan rídicul com absurd.
En definitiva, ‘Ruio de fondo’ és una pel·lícula que no sap que vol ser: un desgavell de surrealisme, drama, comèdia, apocalipsi amb l’ afegit d’ algun toc de terror que provoca en l’ espectador una sensació d’ absolut desconcert que l’ aparta de la narració i l’ acaba esgotant després dels seus eterns 136 minuts finals. L’ autor de joies com ‘Frances Ha’ (amb la mateixa parella protagonista) o del seu anterior treball Historia de un matrimonio (també protagonitzat per Driver) firma el seu, probablement, pitjor film.