L’òpera prima de Rose Glass és una proposta inquietant que sota una aparença de cinema de terror ens mostra una obsessió envers la religió que acaba esdevenint desgarradora. Aquest descens a l’infern es focalitza en la seva protagonista, la Maud del títol (creïble Morfydd Clark), una jove desubicada i extremadament sola i perduda que sent una devoció patològica per Déu, el seu únic estímul vital, que intenta traslladar a totes les seves accions, principalment a la seva feina tenint cura d’una ballarina amb una malaltia terminal, Amanda (Jennifer Ehle).
El film aconsegueix crear una atmosfera sòrdida i angoixant (amb algunes imatges realment precioses) que s’escau perfectament amb el seu guió però malauradament aquest no enganxa l’espectador en cap moment. Maud no desperta empatia, ni tampoc interés: ni ella ni la seva relació amb Amanda. Tampoc hi ajuda el seu tempo excessivament lent i repetitiu desprenent la sensació d’avorriment i que provoca que els seus escassos 84 minuts de metratge es facin realment llargs. Aquesta sensació es manté fins al final i esgota l’espectador, el qual ja no s’enganxa més a la trama tot i que el final amb la conversió definitiva del personatge reviva l’interés del film, sense arribar a salvar-lo això sí.
En definitiva, ens trobem davant d’una proposta ben intencionada però fallida. Incapaç de transmetre un procés interessant que probablement en mans d’un altre cineasta hagués donat molt més joc. Una llàstima.