L’òpera prima d’Ángeles Reiné és una esbojarrada comèdia d’embolic absolutament fallida. Es tracta de la pel·lícula pòstuma de Rosa Maria Sardà i, malauradament, l’actriu mereixia un comiat molt més digne.
Res funciona en aquesta proposta principalment pel seu guió; vol abarcar molt, massa, i això provoca que se superposin excessives subtrames, la majoria de les quals queden mal resoltes i amb masses interrogants pendents, i personatges, molts dels quals resulten buits i els seus respectius orígens i motivacions inexplicats. Hi ha química entre els personatges que volen sortir del ‘ropero’ (una correcta Rosa Maria Sardà i una Verónica Forqué fent, una vegada més, de Verónica Forqué en un rol en el que s’ha mantingut durant pràcticament tota la seva carrera) que es veuen alterats per la irrupció d’una banda d’Eva (una continguda Ingrid García-Jonsson que no deixa sortir les emocions i contradiccions del seu personatge) i per l’altra Jorge (fluix David Verdaguer) que no mostren la química de Celia i Sofía i que tenen alguna escena alarmantment pobre: les dues forçades trobades en cotxe o la innecessària recreació del ritual simiesc que espatlla l’aconseguida seqüència de la borratxera. La resta de personatges deambulen al seu voltant sense aportar res més que confusió: des de l’estricta família escocesa (falsa la seva presentació al teatre i absurda la seva presència en el clímax final; que només es pot justificar pel tema pendent entre Eva i el seu promès), la mare d’Eva i especialment el seu marit (que només aporta un toc d’exotisme) o el reconvertit germà i la seva dona que desentonen totalment. L’excepció són el modern capellà (Álex O’Dogherty) i especialment Perla, una Candela Peña en estat de gràcia que construeix un personatge hilarant (molt allunyat de la recent La boda de Rosa) que es converteix en una autèntica robaescenes i que acapara tota l’atenció en cada aparició en pantalla, resultant el millor de la pel·lícula amb diferència.
Unes precioses localitzacions i alguns gags certament divertits, és cert, però realment esporàdics no són suficients per evitar el naufragi d’una proposta pobre, sense cap alicient ni veracitat i que arribar a avorrir tot i els seus escassos 94 minuts de metratge. Una autèntica pèrdua de temps.