Dos anys després de la seva sobrevalorada òpera prima, Una joven prometedora, la directora i guionista Emerald Fennell torna amb un thriller que pretèn ser una proposta fosca i pertorbadora (en algun moment puntual ho aconsegueix) però que acaba resultant un autèntic despropòsit.
El punt de partida resulta interessant amb la trobada i estranya relació que s’ estableix entre Oliver i Felix (correctes Barry Keoghan i Jacob Elordi respectivament) a Oxford. Quan l’ acció es trasllada al Saltburn del títol es manté l’ atenció però aquesta es difumina a marxes forçades per una acumulació de factors; el primer és un tempo lent que dilata moltíssim el metratge (eterns 127 minuts), al que s’ ha de sumar una innecessària recreació en certes seqüències, i especialment amb el conjunt de personatges que l’ habiten; que et treuen de la narració immediatament ja que són tan poc creïbles com ridículs (especialment el que interpreta Carey Mulligan). El guió avança de manera superficial i sense sentit fins que arriba un inesperat gir de guió que a priori podria salvar la pel·lícula però malauradament resulta un miratge. A partir d’ aquí, el clímax final és encara pitjor i sumar actes i reaccions que són tan absurdes com carents de la més mínima coherència i sentit i obliguen a l’ espectador a qëstionar-se el desgavell al que assisteix.
‘Saltburn’ és un film que no sap que vol ser i aquesta indefinició converteix la proposta és una pel·lícula sense ànima, un pobríssim conjunt de despropòsits sense cap mena d’ alicient. Una autèntica pèrdua de temps.