‘San Andrés’ és una pel·lícula molt honesta. Ja al pròleg ens anuncia que ens trobarem, una ració d’entreteniment de factura visual molt potent i no enganya a ningú; efectivament és així. La seva factura tècnica és acaparadora, els efectes visuals mostren algunes escenes de destrucció massiva realment espectaculars però, tot i que acceptem que en aquest cas la història sigui una simple excusa per enllaçar les diferents dòsis d’efectes especials i la importància dels personatges sigui pràcticament nul·la, el guió conté diàlegs realment pobres.
Els protagonistes es divideixen en tres grups; d’una banda la parella formada per l’inexpressiu, com sempre, Dwayne Johnson i Carla Gugino en un personatge molt físic, registre en que feia molt temps que no la veiem, a la recerca de l’altre grup encapçalat per una Alexandra Daddario de mirada hipnòtica, acompanyada per dos germans que són un simple guarniment. Paral·lelament una parella de periodistes segueix a l’investigador que dóna l’alerta de la catàstrofe que s’aproxima; un correcte, una vegada més, Paul Giamatti en un personatge que no dóna més de si.
El clímax final del rescat al rascacels inundat en que, per fi, coincideixen pares i filla és el millor del film amb diferència, llàstima que arriba tard i l’espectador ja està saturat de tants terràtremols i destrucció. Uns vint minuts menys de metratge haguessin dotat a la proposta d’una intensitat que amb el seu dilatat metratge només es percep de manera molt puntual. En definitiva ‘San Andrés’ resulta el típic blockbuster estiuenc idoni per refugiar-se de la calor i simplement passar l’estona.