L’ombra de la taquillera Ocho apellidos vascos és molt allargada i l’èxit del seu humor ple de tòpics i conflictes regionals és la premisa argumental d’aquesta, també entretinguda, ‘Señor, dame paciencia’; escrita i dirigida per Álvaro Díaz Lorenzo.
El guió està clarament estructurat amb un format clàssic molt marcat. Al plantejament coneixem la gran majoria de personatges: des del sofert i intolerant pare de família, un Jordi Sánchez en un rol que coneix i domina perfectament, i la seva excèntrica dona, Rossy de Palma fent de Rossy de Palma, fins als seus tres fills i les seves respectives parelles: la filla gran i el seu marit culé (brillant l’escena al restaurant japonès), la filla mitjana i el seu novi antisistema, i el fill petit i el seu promès (encertada presentació a la mare). Curiosament són més creïbles les parelles que els propis fills; així Eduardo Casanova, i sobretot Megan Montaner i Silvia Alonso resulten força fluixos, mentre que especialment David Guapo (les seves escenes amb el seu sogre al dormitori són realment divertides), Salva Reina (un personatge massa forçat i repetitiu en el grup) i Boré Buika (el personatge menys desenvolupat) estan molt més aconseguits.
El viatge en carretera cap a San Lucar de Barrameda, el nus de la trama, ens ofereix els millors moments del film, especialment amb la divertidíssima trobada amb la Guàrdia Civil. Posteriorment, ja al seu destí, el desenllaç és absolutament previsible. Se suma al grup la presència del particular capellà, correcte Paco Tous, i l’objecte de desig d’Alicia, Andrés Velencoso que mostra un cop més les seves nul·les aptituds interpretatives, i es resolen tots els conflictes donant pas a l’emotiu, esperat i gens original happy end.
Ens trobem davant d’una comèdia senzilla i sense cap tipus d’aspiració (com la citada proposta d’Emilio Martínez-Lázaro abans del seu boom mediàtic) que no sigui entretenir i divertir l’espectador, complint sobradament amb el seu objectiu. ‘Señor, dame paciencia’ aposta sobre segur, no arrisca i manté perfectament el ritme i el somriure constant al llarg de pràcticament tot el metratge: una proposta fàcil que aconsegueix el més difícil.
