L’òpera prima d’Alejo Flah és una història que transcorre entre realitat i ficció, ben diferenciades sobretot pel treball de fotografia: més fosca la realitat i molt més lluminosa la ficció, envoltades ambdues per una preciosa banda sonora. El problema és que cap de les dues convenç.
D’una banda la realitat amb la història d’un guionista en crisi (Ernesto Alterio, premi al millor actor per aquesta interpretació al Festival de Màlaga) que no desperta cap empatia; les seves diverses vivències no arriben a copsar l’atenció ni interés de l’espectador. Si ens traslladem a la ficció tenim el problema que el mateix guionista assenyala: escriure una comèdia romàntica és fàcil i tòpic i efectivament, la història de la parella protagonista, és un conjunt de tòpics del gènere amb personatges secundaris, problemes i situacions habituals i amb un desenllaç que és un plagi absolut de l’excel·lent ‘Cuando Harry encontró a Sally’. És a dir originalitat zero, no es pot evitar la sensació d’estar veient una pel·lícula que ja hem vist en masses d’ocasions.
Ni el treball del premiat Ernesto Alterio, d’un inexpresssiu Quim Guitérrez, de la radiant Marta Etura (de la que enyorem des de fa temps un personatge valent i arriscat) i d’un tòpic Carlos Areces evita que ‘Sexo fácil, películas tristes’ resulti una proposta previsible, avorrida i sense ànima. Una llàstima tenint en compte que la premisa de barrejar realitat i ficció en el seu guió donava infinites possibilitats de les que no se n’ha aprofitat cap.