Després del terràtremol que va suposar el díptic Vengadores: Infinity War i Vengadores: Endgame i del deute pendent amb el film en solitari Viuda Negra, l’Univers Cinematogràfic Marvel comença la seva Fase 4 amb l’estrena d’un nou superheroi, el primer asiàtic, i el debut de Sangh-Chi resulta una proposta realment entretinguda.
Un dels grans encerts del film és combinar la tradició més oriental (el pròleg en que coneixem l’origen del personatge o el seu clímax final) amb l’acció més estàndard amb unes seqüències d’acció brillants (les de l’exterior de l’edifici de Macao per exemple) rodades amb una factura visual, com és habitual en tot el seu univers, tècnicament perfecta (muntatge, so, efectes de so i visuals), que ofereixen escenes espectaculars (la batalla final) o d’altres certament precioses (l’arribada a Talo). Segueixen les vinculacions amb la resta de films de l’estudi: ja sigui amb el seu present (l’aparició de Wong), el seu passat (la recuperació d’un personatge present en una de les sagues en solitari d’un dels seus herois més emblemàtics) però tot s’ha de dir aquesta aportació és nul·la i francament prescindible, o el seu futur (l’escena postcrèdits). Llàstima, però, que el seu protagonista, inexpressiu Simu Liu, no estigui a l’alçada: el carisma del nou superheroi és zero, a diferència de la resta de l’estoll de protagonistes, especialment Tony Leung (el seu pare), Michelle Yeoh (la seva tieta) o Meng’er Zhang (la seva germana); qualsevol d’ells li roba el protagonisme quan coincideixen en pantalla.
‘Shang-Chi y la leyenda de los diez anillos’ és una aconseguida carta de presentació: una pel·lícula tan sòlida com distreta. Falta veure com el nou heroi de Marvel es consolida dins del seu univers i quina és la seva química amb la resta de superherois, amb els que, més aviat que tard, haurà d’interactuar.