A priori ‘Sí, quiero… o no’ semblava que havia de ser la típica comèdia romàntica de l’ estil de les nombroses propostes tallades pel mateix patró que temporada rere temporada arriben a la cartellera, però el quartet de veterans de luxe que la protagonitzen ens feia esperar quelcom més. Malauradament les expectatives s’ esvaeixen només començar el film.
La presentació de personatges inicial resulta tot un indicador del fracàs de la pel·lícula. El desencadenant del conflicte en la jove parella (sobreactuada Emma Roberts i àpatic Luke Bracey) resulta francament ridícul. Paral·lelament coneixem els altres quatre personatges de la història: una histriònica Susan Sarandon, un Richard Gere inexpressiu que va en pilot automàtic, un William H. Macy que és l’ únic que destaca enmig del desastre i una Diane Keaton en el seu rol habitual. Ja en aquest punt, l’ espectador ha perdut completament l’ interès en la trama i no el recupera quan els dos joves visiten els seus respectius progenitors: en el cas d’ ella en escenes pobres i avorrides, en el d’ ell salvades novament per Macy, que és l’ únic personatge que aporta alguna cosa al guió amb les seves reflexions. Posteriorment la trobada dels sis personatges ens ofereix el millor moment de la pel·lícula, mínimament divertit, però el poc encert aconseguit es difumina immediatament, donant pas a diàlegs absurds i seqüències banals impròpies de la qualitat dels seus intèrprets. Resulta tan sorprenent com decepcionant que Susan Sarandon (qui de tan en tan s’ implica en projectes absolutament prescindibles), Richard Gere (el més estrany del casting), Diane Keaton (que repeteix el mateix rol un i altre cop) i William H. Macy (un tot terreny que demostra que sap brillar per molt pobre que sigui el projecte) s’ hagin prestat a aquest conjunt de despropòsits i encara més alarmant que entre tots quatre no siguin capaços de donar-li el més mínim interès.
En definitiva, ens trobem davant d’ una proposta adreçada als més entusiastes del gènere o bé a un públic amb expectatives nul·les. La típica pel·lícula de diumenge a la tarda a la televisió durant el visionat de la qual agraeixes quedar-te dormit i aprofitar millor els seus 94 minuts fent la migdiada.