Richard Glatzer i Wash Westmoreland han escrit un guió adreçat únicament a buscar la llàgrima fàcil, a tocar la fibra de l’espectador i en conseqüència la pel·lícula acaba resultant un telefilm dels tòpics i típics que no tenen cap interés i que desprenen la sensació d’haver-lo vist en infinitat de vegades. La història se centra en l’Alice del títol i en la seva enfermetat i la manera d’afrontar-la. Oblidant-se de tot el que l’envolta: la seva repercussió a la feina (una única i massa ensucrada conversa amb un company) i el seu entorn familiar, totalment desdibuixat i sense cap tipus de profunditat. No explora els records de la seva mare i germana, el seu marit és purament testimonial (xocant tenint en compte que és metge) i els seus tres fills totalment diferents: la gran egoista i preocupada només de la seva futura maternitat, el segon del que no coneixem res i la petita més rebel i enfrontada amb la gran, relació que només podem intuïr. La possibilitat de realitzar-se proves per saber el tant per cent d’opcions de rebre la malaltia genèticament podia donar lloc a debats interessants entre mare i fills o entre els mateixos germans, però es resol amb una simple frase de guió: realment pobre.
Els intèrprets tampoc hi ajuden massa. Amb l’excepció de l’excel·lent, com sempre, Julianne Moore (merescuda nominació a l’oscar a la millor actriu) que és l’ànima del film i l’única raó que justifica el seu visionat, la resta no transmeten res ni resulten creïbles en cap moment. Des d’un Alec Baldwin que mai arriba a entrar en el seu personatge, passant pel prescindible Hunter Parrish fins a les inexpressives Kate Bosworth i, com sempre, Kristen Stewart.
Llarga, avorrida, previsible i lacrimògena, ‘Siempre Alice’ té la sort del brillant treball de Julianne Moore i la seva nominació a l’oscar ja que d’altra banda hagués passat, justificadament, amb més pena que glòria per la cartellera.