92 anys després de l’ adaptació cinematogràfica ianqui de la novel·la d’ Erich Maria Remarque, ara ens arriba una nova adaptació de factura alemanya, escollida per l’ Acadèmia del país per optar a l’ oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa: una candidatura francament sòlida.
El film està rodat amb una excel·lent factura visual: muntatge (amb alguns plans seqüència i posicions de càmara que evoquen a la recent, i també ambientada en el mateix conflicte, 1917), direcció artística, maquillatge i especialment una preciosa fotografia, així com també tècnica: so, efectes de so i visuals. La proposta narra els horrors de la Primera Guerra Mundial d’ una manera hiperrealista, dura, crua i sense concessions a través d’ un jove que s’ allista amb els seus tres amics. La innocència i idealisme del quartet s’ evapora en el seu primer contacte amb la realitat de les trinxeres. Encertadament, passat aquest primer tràngul, fem un flashforward i retrobem al mateix protagonista (creïble Felix Kammerer) però que sembla una altra persona: podem observar perfectament la transformació que la guerra li ha causat i com s’ ha curtit, en la mesura de les seves possibilitats. Ens trobem davant d’ una pel·lícula potent i impactant, constantment incòmoda per a l’ espectador però té un greu problema: la recreació en certes seqüències que dilaten el seu metratge final fins a uns eterns 147 minuts que es fan molt llargs i acaben esgotant l’ espectador, el qual arriba al desenllaç absolutament rendit.
‘Sin novedad en el frente’ és una notable proposta (anti)bèl·lica d’ aire i estil clàssics que farà les delícies de l’ enorme legió de seguidors del gènere. Una obra aspra i gens fàcil, que remou, i molt l’ espectador: aquesta és la seva victòria.