Per la seva primera proposta darrera de la càmara després de la taquillera saga ‘Torrente’, Santiago Segura ha apostat sobre segur: ha rodat el remake d’una comèdia xilena d’originalitat zero. Ens trobem davant d’una esbojarrada pel·lícula típica, tòpica i previsible que desprèn sensació de déjà vu. De fet, si el film s’hagués rodat 20 anys enrera probablement seria exactament igual (xarxes socials a banda).
Tot i el tour de force d’una Maribel Verdú omnipresent en tots els fotogrames del metratge, la seva entrega resulta insuficient per culpa d’un guió excessivament fàcil i d’uns secundaris que no estan a la seva alçada i que acaben esdevenint repetitius (amb l’excepció d’una brillant Candela Peña, la discussió de les dues és el millor de la pel·lícula amb diferència): un simple Rafael Spregelburd, una radiant però intrascendent Cristina Pedroche, un David Guapo que no ofereix la mateixa comicitat que sí mostrava a Barcelona, nit d’hivern i Señor, dame paciencia, una buida Cristina Castaño, la irritant Toni Acosta o un Diego Martín que es veu reforçat per la robaescenes Bárbara Santa-Cruz; als que s’han de sumar les innecessàries i absolutament prescindibles aparicions dels ‘amiguetes’ del director, és a dir Enrique San Francisco, Cañita Brava, Florentino Fernández i El Gran Wyoming.
Malgrat que el rerefons que provoca la crisi de la protagonista té el seu interés i la seva encertada crítica a l’abús de les xarxes socials (reflexada en els personatges de les Cristines, Pedroche i Castaño), ‘Sin rodeos’ és una proposta que fracassa estrepitosament: mala senyal quan els minuts més divertits de la pel·lícula són els títols de crèdit finals, rodats amb el format habitual de la comèdia ianqui.