La vint-i-cinquena entrega de l’agent 007 és la darrera protagonitzada per Daniel Craig. A diferència de la resta de la franquícia, les cinc protagonitzades per l’actor no són independents sino que aquest quintet està relacionat i exploren l’origen del personatge. En la primera, i millor de totes, ‘Casino Royale’ se’ns narrava com l’agent adquiria la llicència doble zero; la segona, i pitjor amb diferència, ‘Quantum of solace’ començava directament al punt on s’havia acabat l’anterior; la tercera, i més taquillera fins ara de la saga, ‘Skyfall’, mostrava el canvi de M i la seva vinculació amb l’agent; l’anterior, Spectre, explorava la infantesa de Bond i ara aquesta ‘Sin tiempo para morir’ recupera el record de Vesper i el personatge de la Fèlix la primera, i els de Madeleine i Erms de l’última.
El film recorda molt a l’anterior: novament una factura tècnica brillant i un pròleg trepidant (ara a Itàlia) però després es desinfla fruit d’un tempo realment lent i avorrit amb un metratge etern, 163 minuts, que esgota l’espectador que desconnecta de la trama i arriba sense forces a l’èpic final. Craig novament s’entrega en la proposta però no així els seus companys: Christoph Waltz, com ja ocorria en el film anterior necessita més protagonisme, d’altra banda les seves dues companyes tenen els rols canviats: mentre Paloma (correcta Ana de Armas) té una excel·lent química amb Craig (com ja vam poder comprovar a l’excel·lent Puñales por la espalda) resulta realment desaprofitada i reclama més minuts en pantalla, la nova 007 (inexpressiva Lashana Lynch) no té personalitat i la seva química amb Bond és inexistent. A més, el rival de torn (pobre Rami Malek) no té el mínim carisma.
Un cop confirmat que Daniel Craig no tornarà a interpretar el personatge amb el tancament d’aquest cicle i després de vint-i-cinc pel·lícules la pregunta és inevitable: és necessari seguir amb la franquícia? ‘Sin tiempo para morir’ pot resultar un bon final, no només per una etapa, per una saga que està tan cremada com esgotada.