‘Sintiéndolo mucho’ és un retrat irregular i caòtic (com el mateix protagonista) mostrat en estructura cíclica (començant i acabant en la fatídica nit del Wizink Center de Madrid) de Joaquín Sabina, a mans d’ un Fernando León de Aranoa que, estranyament, té massa protagonisme: la seva presència en masses escenes resulta tan prescindible com desafortunada: les millors reflexions de l’ artista es produeixen directament a càmara (les cançons sobre desamor o si serà capaç d’ escriure la cançó més preciosa del món). A diferència de la brillant i emocionant Eso que tú me das, sobre el malauradament desaparegut Pau Donés, aquí no assistim a una entrevista sino a un documental de manera que la presència de l’ interlocutor no aporta res.
Rodat amb un excel·lent muntatge i molt ben acompanyat per la música incidental obra de Leiva, el film està estructurat en quatre blocs: Mèxic, Úbeda (la lectura del text patern és un dels moments més emotius), el concert de Viceversa al Teatro Salamanca (la interpretació de ‘Cuando era más joven’ és pura nostàlgia) i la seva passió taurina, tots amb el mateix problema: acaben resultant dilatats ja que el cineasta s’hi recrea excessivament i necessiten tots una retallada. Sabina queda ben retratat, en una visió honesta i sincera, però es troben a faltar més minuts dedicats a les persones claus del seu entorn: Jimena, el seu suport vital durant tota l’ etapa que mostra el film (està present però no entra en el focus en cap moment), i els seus inseparables en la composició, producció i hores d’ escenari Antonio García de Diego i Pancho Varona (estan de fons en les seves etíliques vetllades d’ inspiració) que tampoc gaudeixen del seu espai de protagonisme.
En definitiva, ‘Sintiéndolo mucho’ és el reflex d’ un Sabina crepuscular, amb aires de comiat i intenció de convertir-se en el seu legat; una pel·lícula que farà les delícies de la seva immensa legió de fans però que deixarà una sensació d’ absoluta indiferència en la resta d’ espectadors.