Les figures d’acció G.I. Joe no han tingut sort en el seu salt a la gran pantalla: ni ‘G.I. Joe’ (2009) ni la seva seqüela ‘G.I. Joe, la venganza’ (2013), malgrat la incorporació de Dwayne Johnson i Bruce Willis, van funcionar. Aquest tercer intent s’afegeix a la llista i també fracassa estrepitosament.
Realment el film és un spin off i narra l’origen d’un dels seus membres, i del seu enemic, ja que els Joe com a tal pràcticament no hi apareixen: només una i en el tram final. La seva factura tècnica és excel·lent, especialment el seu muntatge, això sí, però el film és francament pobre. El reclutament del protagonista (inexpressiu i pla Henry Golding) resulta estrany i després d’una notable seqüència d’acció es trasllada a Tòquio i es desenvolupa el seu entrenament, llarguíssim, del que només se salva el personatge d’Akiko (creïble Haruka Abe), amb tres proves força absurdes: la segona evoca inevitablement a ‘El imperio contraataca’ i la tercera francament ridícula.
Paral·lelament desaprofita els rols de Shana O’Hara i la Baronesa (Samara Weaving i Úrsula Corberó respectivament, que prenen el relleu de Sienna Miller i Rachel Nichols de la versió del film de 2009 però allà sí tenien pes): la primera té una única escena per lluïr-se, totalment prescindible ja que no aporta res al film, mentre que la segona no desenvolupa la seva suposada malvada personalitat. Només en el desenllaç les veiem en acció en una forçada aliança que desespera l’espectador ja que són els únics moments mínimament interessants del metratge i resulten realment escassos després de l’avorriment que ha patit amb la dilatació de l’entrenament i adaptació del protagonista al clan.
En definitiva, ‘Snake eyes, el origen’ és una proposta absolutament fallida. Una simple i molt pobre pel·lícula que hauria de fer relexionar als seus responsables: malgrat el seu final obert a un nou film, després de tres intents sense èxit la carrera cinematogràfica dels G.I. Joe hauria d’arribar ja al seu final. Una autèntica pèrdua de temps.