La pel·lícula no deixa d’insistir en que l’amor és només química i aquesta química que resulta vital en qualsevol comèdia romàntica és precisament inexistent en el trio protagonista: ni en la parella Alejo Sauras, qui repeteix un cop més el personatge que fa sempre i tot i així és el millor dels tres, amb la debutant Ana Carlota Fernández, qui tot i la seva expressiva mirada no transmet absolutament res, ni en la d’ella amb Rodrigo Guirao, que funciona molt bé com a guarniment fantasia de totes les seves fans però que mostra una capacitat interpretativa zero.
Típica i tòpica, sense cap punt d’originalitat, ‘Sólo química’ rendeix homentage al cinema: des de la discussió sobre les comèdies romàntiques recents, passant per escenes de ‘Sabrina’, ‘(500) Días juntos’, ‘Pretty woman’ o ‘El padrino’. No té cap ritme, fet que sumat a l’absoluta previsibilitat provoca que l’interés de l’espectador sigui nul. L’únic entreteniment és l’aparició de diverses cares conegudes al llarg del metratge: Sílvia Marsó, María Estévez (fent un cop més de María Estévez), Bibiana Fernández, Rossy de Palma (un dels moments més divertits del film), Martina Klein, Pep Anton Muñoz (en una absurda simulació de Vito Corleone), Neus Asensi, Àlex Monner i José Coronado, l’únic que se salva del desastre. En canvi, el director no treu partit del més aconseguit del film: la fauna que formen els companys de pis de la protagonista. Natalia de Molina, Jaime Olías i Miranda Makaroff reclamen més escenes junts en pantalla.
Avorrida, desafortunada, fallida i sense res que aportar, ‘Sólo química’ és una autèntica pèrdua de temps.