L’any 2010 Danny Boyle va dirigir l’angoixant ‘127 horas’, podríem definir la segona pel·lícula d’Hugo Stuven com la versió marina i made in Spain sense aconseguir en cap moment transmetre la inquietud que sí desprenia aquella.
Tot i la seva notable factura tècnica, amb un muntatge molt treballat i una preciosa fotografia, pràcticament res funciona en una proposta que naufraga en tots els sentits. Començant pel seu guió. Ja sigui en la seva estructura: l’alternança de ‘flashbakcs‘ durant les primeres 24 hores de l’acció resta tota la intensitat amb les diverses interrupcions quan l’espectador intenta centrar-se en el drama, com en els seus diàlegs: tant en el pròleg que serveix de presentació del personatge central (un Alain Hernández que tot i el seu esforç, amb l’excepció de la trucada telefònica, no aprofita un paper en que qualsevol altre intèrpret s’hagués lluït), que no desperta la més mínima empatia, com en els que matenen el mateix Álvaro amb Ona (una radiant Aura Garrido): simples i forçats.
Les següents 24 hores guanyen en tensió però ja és tard: l’espectador està avorrit i cansat degut al poc (o nul) interés que manté en el desenllaç, fa molts minuts que ha desconnectat esperant només la ressolució i clímax que, un cop arriba, resulta ràpida i precipitada en clar contrast amb el tempo i ritme d’altres passatges en que l’excessiva recreació arriba a provocar que els seus ajustats 92 minuts de metratge es facin eterns.
Malgrat la seva lloable intenció i especialment l’entrega del seu protagonista, ‘Solo’ no funciona en cap moment: és una proposta avorrida, lenta, buida i sense ànima. Un film realment pobre.