L’ òpera prima d’ Adam Cooper és un thriller convencional que promet força en la seva premisa inicial però que ràpidament es desinfla convertint-se en vulgar telefilm realment pobre.
Russell Crowe és l’ únic destacable d’ aquesta fallida proposta. Fa el que pot (especialment al principi quan ha de presentar l’ estat del seu personatge) per sostenir un autèntic desgavell. A partir de l’ entrevista a la presó (una seqüència excessivament simple) comença una investigació que fa servir diversos flashbacks per retrocedir 10 anys enrere i situar-nos en el leitmotiv de la trama. Un cop estem al passat el guió perd l’ interés aconseguit, ja que cap dels personatges involucrats en la història desprèn credibilitat i el conjunt resulta francament superficial. La trama avança de manera confusa, amb alguns girs certament desconcertants i forçats, i deixa d’ interessar l’ espectador, el qual, en una trobada puntual entre dos dels protagonistes dins del flashback, pot intuïr el suposat gir final que arribarà al clímax, convertint la pel·lícula en molt previsible. Malgrat tot, s’ ha de reconèixer que el pròleg final, sense salvar la proposta, sí que, com a mínim, li otorga certa dignitat.
En definitiva, ens trobem davant d’ una pel·lícula de sèrie B tant anodina com prescindible. Tot i el seu esforç, Russell Crowe fa alguns anys que s’ ha acomodat en personatges fàcils i sense carisma, trobem a faltar les seves ‘ombres del passat’: farcides de notables interpretacions.