‘Sonata per a violoncel’ és una proposta tan complexa com arriscada. En el seu primer treball de ficció, la directora Anna M Bofarull no ha escollit l’opció fàcil: tractant-se de la primera pel·lícula centrada en la fibromiàlgia no busca la llàgrima fàcil ni ens mostra una protagonista còmoda, contràriament, la seva protagonista (omnipresent Júlia) és un personatge que degut al seu càracter fred i distant (molt encertada l’ambientació de casa seva: minimalista i dominada per colors freds que reflexen perfectament la seva personalitat) no desperta l’empatia de l’espectador. Fins que no arriba un impressionant pla fix de tres minuts el públic no arriba a involucrar-se en el dolor de la violoncelista.
La clau del film és l’entregat treball de Montse Germán: ella és la pel·lícula en una interpretació brillant. Al seu costat poc hi poden fer Jan Cornet (el més fluix de l’estoll d’intèrprets) i Juanjo Puigcorbé (allunyat de la comèdia que ha dominat pràcticament tota la seva filmografia) que no estan a l’alçada, només Marina Salas aguanta el tipus.
En definitiva ens trobem davant d’un drama dur i sòlid, una proposta força interessant i molt recomanable.