L’ òpera prima d’ Eva Libertad (merescudament distingida amb la Biznaga de oro a la millor pel·lícula en la darrera edició del Festival de Cinema Espanyol de Màlaga) és probablement la pel·lícula més emotiva que ens oferirà el cinema espanyol aquesta temporada.
Amb una parella protagonista en estat de gràcia (Miriam Garlo i Álvaro Cervantes, també premiats a Màlaga), el guió és absolutament brillant: reflectint a la perfecció les diverses capes del film: la relació de la parella (oient/sorda), l’ expectació per l’ arribada d’ Ona (la seqüència del part és magistral), la preocupació per la condició de la nouvinguda i la reacció dels pares d’ Ángela (sòlids Elena Irueta i Joaquín Notario). Un cop Ona és aquí, el film mostra l’ evolució de la parella; ja de per si difícil amb l’ arribada de la filla i que accentua encara més la seva diferència amb més conflictes, i no només la de la pròpia parella sino també la d’ Ángela amb el personal de l’ escola (molt encertat l’ apunt crític a la botiga d’ audífons) així com la pròpia relació entre mare i filla, absolutament lògica i molt humana. Es desencadena un important conflicte (novament una seqüència sensacional) que marca un abans i un després, no només en la parella sino en tot el film, ja que a partir d’ aquest moment l’ estructura del so de la proposta es capgira completament, oferint una sensació certament realista. Aquest to es manté fins al desenllaç que acaba amb una última escena que, abans del final obert del film, deixa una sensació realment emotiva.
En definitiva, ens trobem davant d’ una proposta sincera, valenta i necessària: un film absolutament imprescindible que provoca tant la reflexió com l’ emoció en l’ espectador. Una gran joia de visionat obligatori.