La darrera proposta de Pixar és una obra rodona, el millor treball de l’estudi des de la magistral Del revés, amb la que guarda certes similituds i a la que recorda en alguns moments.
El pròleg ja ens indica, un cop més, que tot i ser una pel·lícula d’animació està destinada a un públic totalment adult. El guió transcorre en dos espais: la Terra i el més enllà. Aquí resulta fàcil empatitzar amb el protagonista, un personatge encertat i proper, que de cop es veu traslladat al més enllà, espai en el que es desenvolupen els millors minuts del metratge. És molt interessant com es reflexa la formació de l’ànima i com aquesta també es pot corrompre i convertir-se en una ànima perduda. Resulta clau la irrupció de 22, convertint el film en una espècie de buddy movie amb dos personatges amb molta química que es complementen a la perfecció. El seu retorn a la Terra conté els minuts més adreçats a tots els públics, però el rerefons de la contemplació, observació i transformació de si mateix que experimenta Joe és absolutament adulta i provoca que l’espectador, a part d’identificar-s’hi plenament, reflexioni i es faci les mateixes preguntes que es fa ell.
Amb una excel·lent banda sonora, ‘Soul’ és una proposta arriscada i alhora molt interessant, entranyable i entretinguda que sap alternar tots els elements en una combinació perfecta, dotada d’un ritme constant, que pràcticament no decau, gràcies a un guió brillant. En definitiva, una gran pel·lícula recomanable preferiblement al públic adult abans que a l’infantil, el qual no entendrà alguns aspectes de la trama i corre el risc de desconnectar. Un film fet amb el cor i, sobretot, amb ‘ànima’.