Després de Maixabel, la cineasta Icíar Bollaín torna a traslladar a la gran pantalla una història real: en aquest cas adaptant la novel·la de Juan José Millás sobre el cas de Nevenka Fernández, qui a principis del segle XXI va aconseguir la primera condemna d’ un polític espanyol per assatjament sexual i laboral.
La directora manté el seu pols narratiu habitual, sòlid i sense concessions, per explicar l’ origen, el desenvolupament i les conseqüències de la relació entre el personatge del títol, una excel·lent Mireia Oriol (el Goya a millor actriu revelació de la propera edició ja té nom i cognoms), ella és la pel·lícula, i l’ alcalde de Ponferrada; un fluix Urko Olazabal que no està a l’ alçada de la seva partener: un altre actor amb més carisma s’ hagués lluit en un personatge interessant i hagués donat més impacte al resultat final. El guió, l’ altre gran encert de la proposta, sap reflexa el cas desde els diferents prismes: tant de la pròpia protagonista, amb els seus dubtes i pors abans de denunciar o no (un cop el cas arriba als tribunals la pel·lícula mostra els extractes reals del tracte i caire que els diferents mitjans de comunicació van donar a la història), com del seu entorn, amb posicions oposades: la dels seus pares, amistats, amic i futur marit, i companys i rivals polítics.
‘Soy Nevenka’ és una pel·lícula necessària, especialment per a un públic més jove: el moviment #metoo és relativament nou però les seves motivacions són, malauradament, endèmiques i molt anteriors com demostra el film i ho reflexen els comentaris d’alguns personatges (espectadors, polítics i fins i tot el mateix fiscal del cas). Un film molt recomanable.