Daniel Craig amb el seu quart treball en la pell de James Bond tanca el cicle sobre l’origen del personatge. La seva trajectòria com l’agent amb llicència per matar ha estat irregular. Després d’un brillant debut amb l’excel·lent ‘Casino Royale’, la següent ‘Quantum of Solace’ va ser tot un fracàs. Tot i així l’anteiror ‘Skyfall’ va tornar a convèncer però aquesta ‘Spectre’ li ha tornat a restar credibilitat.
La pel·lícula, tècnicament excel·lent (especialment el muntatge i la fotografia) té una arrencada espectacular: el pròleg a Mèxic és realment trepidant, però sembla que s’hagin concentrat els esforços només al pròleg, a partir d’aquí el film es torna lent, sense ritme i arribar a avorrir (tot i algunes persecussions i lluites perquè l’espectador no desconnecti totalment). La història, com la interpretació de Craig, avancen per inèrcia, amb el pilot automàtic: sense desprendre la més mínima ànima ni convicció. Tampoc hi ajuden massa, o gens, la resta de l’estoll d’intèrprets. Els dolents d’aquesta entrega no estan a l’alçada: Dave Bautista sembla que encara estigui a ‘Guardianes de la Galaxia’ i el treball de Christoph Waltz, sorprenentment, és absolutament pla. Els aliats de 007 no convencen: ni M, Ralph Fiennes, ni Q, Ben Whishaw, resulten creïbles en treball de camp fora del despatx i en canvi Moneypenny, Naomi Harris, la millor dels tres amb diferència està totalment desaprofitada i reclama més presència en l’acció. Pel que fa a elles és absurda la presència de Monica Bellucci, en només dues escenes perfectament prescindibles, i Léa Seydoux, potser la més entregada a la causa de tot el repartiment, només convenç a estones.
En definitiva, la darrera aventura de James Bond denota presses i falta de passió en la seva factura: la sensació de ser un simple tràmit i això és el que transmet a l’espectador, que espera més, molt més, d’un personatge i uns intèrprets que podien donar molt més de si. Una decepció.