És ben cert que tractant-se d’un segon reboot, a hores d’ara, l’origen del superheroi és conegut per tothom però tot i així es troben a faltar algunes pinzellades que mostrin perquè Tony Stark, alies Iron man, el va anar a buscar quan es va produïr la crisi a Los Vengadores narrada a l’excel·lent Capitán América: Civil War.
Aquesta nova versió no li ha sentat bé al personatge. Pràcticament tot grinyola en aquest film, tècnicament excel·lent això sí. Des del seu protagonista (un Tom Holland que resulta més fluix que els seus dos predecessors: Tobey Maguire i Andrew Garfield), passant pel seu grup d’amics a l’institut: el seu confident, repetitiu i suposadament còmic Ned; el seu objecte de desig, la poc aprofundida i testimonial Liz; el seu antagonista Manuel, realment pobre; i Mary Jane, l’únic personatge que desperta un mínim interès per la seva excentricitat. Un altre error del film és la transformació de, l’anteriorment gran i adorable, tia May en una rejovenida, atractiva i moderna Marisa Tomei. A tot aquest desgavell s’ha de sumar la influència excessiva de Tony Stark, que sembla que vulgui convertir a Peter Parker en el seu hereu. L’excessiu tratge especial del nou Spider-man i les seves diverses converses amb ell recorden massa al mateix Iron man, per no mencionar l’absurd personatge de Happy. Per contra, Michael Keaton en la pell de l’enemic voltor resulta el gran encert del film: convertint-se en el millor dolent de totes les adaptacions cinematogràfiques del personatge, només superat per l’Octopus del segon capítol de la trilogia dirigida per Sam Raimi.
El ritme del film és lent i no enganxa l’espectador en cap moment. El primer tram de la proposta resulta força avorrit, amb l’excepció de la seqüència de l’ascensor, i només s’activa a partir del ball de graduació del protagonista (precedit de la millor escena de la pel·lícula amb diferència) però ja és tard per salvar la sensació de decepció que ‘Spider-man: homecoming’ desprèn des del principi.
A Spider-man no li ha sentat bé el retorn a Marvel; aquesta és, sense cap dubte, la seva pitjor versió cinematogràfica. Continua el malefici del personatge amb la gran pantalla: ni Sam Raimi amb Tobey Maguire (el millor de tots tres) primer, ni Marc Webb amb Andrew Garfield (molt més fluix), ni ara John Watts amb Tom Holland (el pitjor) han sabut donar al superheroi la pel·lícula que es mereix.