El nou treball de la directora Lone Scherfig és una proposta ben intencionada però que acaba resultant excessivament tèbia. Aquesta història de cinema dins de cinema està rodada fent un pal·lelisme entre la pel·lícula que s’està rodant i la pel·lícula que estem veient. Ambdues han de mantenir l’optimisme i la contenció dels seus intèrprets i aquest factor, que funciona molt bé en el film fictici, perjudica la parella protagonista del film ‘real’: una Gemma Arterton que desaprofita les seves enormes possibilitats i un Sam Claflin que construeix un rol marcat per la indefinició. En canvi, Bill Nighy, sense aquesta limitació, esdevé el millor personatge amb diferència acaparant l’atenció en cada aparició seva en pantalla, ja sigui en les seves trobades amb el seu agent i posteriorment amb la seva germana com en les seves lliçons a l’estrella americana.
S’ha de destacar l’acuradíssim treball d’ambientació del film (notables el vestuari i la direcció artística) així com la seva preciosa banda sonora, obra de Rachel Portman. El ritme és irregular i la història no acaba d’enganxar l’espectador ja que certs passatges (especialment els més dramàtics) resten poc aprofundits. És en els seus moments còmics en que trobem els punts forts del metratge: com el veterà actor interpretat per Nighy, l’entrevista de la guionista amb les dues bessones que serà el punt de partida del guió del nou film, o les diverses escenes del rodatge.
En definitiva ens trobem davant d’una proposta correcta i ben executada però molt lluny del que hagués pogut ser: o un drama consistent i força més interessant o bé una comèdia totalment desenfadada. La mescla d’elements dels dos gèneres sense apostar clara i únicament per un acaba passant factura aquesta amable i senzilla ‘Su mejor historia’.