El pròleg del trasllat a la gran pantalla del personatge de còmic és tota una delcaració d’intencions: ens trobem davant d’una proposta plagada d’homenatges. Començant pel realitzat al creador del personatge (a la pel·lícula el superheroi es anomentat el fill de Jan) o d’altres films: principalment ‘Superman’ (el pròleg igual que al de l’home d’acer al seu planeta Krypton, la prova de la seva visió amb la roba interior de Luisa), però també a ‘El protegido’ (el seu vestuari al fugir del metro), ‘Kill Bill’ (l’enfrontament als clons a la seu de barcelonina de l’empresa d’Àgata) o a ‘Star Wars’ (l’holograma).
‘Superlópez’ és un film irregular; combina gags divertidíssims, principalment les escenes del protagonista (un Dani Rovira que interpreti el rol que interpreti sempre manté el mateix registre) amb els seus pares (excel·lents Pedro Casablanc i Gracia Olayo), amb altres realment pobres com la majoria en que apareix el personatge de Jaime, que carrega i molt; la seva infantesa; les visites del seu primer vol (totalment prescindibles); o la discussió de mims a l’Arc de Triomf. El millor de la pel·lícula són les seves actrius. D’una banda una Alexandra Jiménez, que després de la intimista Las distancias torna al rol de comèdia en un personatge similar al que també desenvolupava a l’adaptació d’un altre còmic espanyol; la divertida, aquesta sí, Anacleto: agente secreto, demostrant que és una intèrpret tan excel·lent com tot terreny capaç de destacar en qualsevol treball per pobre que sigui el projecte. L’altra és una Maribel Verdú que es refà dels seus dos darrers i fallits treballs d’enguany, Sin rodeos i Ola de crímenes, i se’n surt amb molta dignitat i entrega d’un rol que no dóna més de si.
En definitiva, una proposta que manté l’esperit del paper en el seu trasllat al cinema en un film d’humor fàcil per a tots els públics. Una pel·lícula molt fluixa, massa simple i sense pretensions que, tal i com apunta el seu final, tindrà una més que probable, però totalment innecessària tot s’ha de dir, seqüela.