Després de la sobrevalorada Call me by your name, Luca Guadagnino ens presenta la seva visió del clàssic de terror italià ‘Suspiria’, dirigit per Dario Argento l’any 1977, de la que en manté l’escencia però li ha donat un aire totalment diferent.
Estructurada en format capitular (6 actes + 1 epíleg), recordant el cinema de Lars Von Trier (‘Dogville’ o els dos volums de Nymphomaniac), i situada a l’Alemanya de finals dels 70′ amb un gran treball d’ambientació (notables el vestuari i principalment la seva direcció artística), la pel·lícula resulta intrigant per a l’espectador, el qual, malgrat la seva extensa durada, 152 minuts, no es cansa i segueix atrapat per l’estranya història que té seqüències realment hipnòtiques (especialment el muntatge paral·lel de la prova d’accés a la companyia de Susi, una sòlida Dakota Johnson que enguany amb aquest film i el recent Malos tiempos en El Royale s’allunya definitivament de la popular saga Cincuenta sombras de Grey, o la representació de l’obra amb públic).
Per contra té diversos handicaps, principalment el seu doblatge (sobretot el del psiquiatre), així com un guió que no acaba de resoldre de manera clara la seva trama, com l’escena clau amb la reunió final on es descobreix l’autèntica personalitat d’algun personatge clau) i malauradament desaprofita, i molt, a la jove Chloë Grace Moretz: després de lluïr-se en el pròleg, en que introdueix la raó de ser de l’acadèmia, pràcticament desapareix. Potser se li hagués pogut atorgar el personatge de Sara i així poder gaudir del seu treball durant tot el metratge.
‘Suspiria’ no és una proposta fàcil ni apta per al gran públic. Ens trobem davant d’un film complicat, intrigant, arriscat i complex, lluny del cinema actual; com també ho era la darrera guanyadora del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya de Sitges, la també ambientada en el món de la dansa Climax. Una pel·lícula diferent que no admet mitges tintes: hi entres o no, però, això sí, no deixa indiferent a ningú.