L’òpera prima de Brian Andrew Mendoza és una pel·lícula de manual: una proposta de sèrie B que segueix tots els cànnons estàndars del cinema de venjança.
L’origen del conflicte és arxiconegut i repetit en infinitat d’ocasions. A partir d’aquí el seu protagonista, Jason Momoa, acompanyat per la seva filla, correcta Isabela Merced, començarà el seu camí de revenja anant escalant i ocupant-se, un a un, dels diferents dolents (cap d’ells aporta res interessant al metratge) fins arribar a l’enemic final (sense cap sorpresa malgrat l’intent d’ocultar-lo). En d’altres films d’aquestes característiques el guió apunta a un passat militar, agent secret o altres alternatives que justifiquin les habilitats de l’heroi, en aquest cas no es pren ni aquesta molèstia, fet que encara fa més inversemblant les seves diferents accions. Posteriorment assistim a un gir de guió (del que només hi ha hagut un parell d’apunts: en la festa de la farmacèutica i en la conversa de la cafeteria) que, a part de resultar certament estrany, afegeix més incredulitat a la història: si abans ja era difícil d’empassar que el protagonista pogués realitzar totes les seves activitats, encara és més inversemblant amb l’alternativa que se’ns proposa.
En definitiva, ‘Sweet girl’ és una proposta absolutament fallida. Un desgavell sense cap sentit que en altres èpoques seria ‘carn de videoclub’ i que ara té una mínima repercussió en plataformes gràcies a la popularitat del seu protagonista. Una pèrdua de temps.