El pròleg de l’òpera prima de Rafa Martínez en que veiem treballar al ‘professional’ ens pot portar a pensar que som davant d’una bona proposta de terror. Malauradament només és un miratge. Tot i ser conscients que en un film de gènere el guió només és una excusa per provocar les situacions de tensió, en aquest cas és francament pobre: des del plantejament de la ubicació de la trama fins a les accions i reaccions dels personatges.
La parella protagonista no convenç en cap moment; Ingrid García-Jonsson només resulta creïble en moments molt puntuals del metratge, fet que no arriba a aconseguir Bruno Sevilla. El mateix es pot dir dels encaputxats, francament ridículs. La situació millora amb l’aparició del ‘professional’; l’únic personatge interessant d’una pel·lícula amb una bona factura tècnica això sí, especialment destacable resulta el seu treball de fotografia, però que només inquieta en algun moment esporàdic: fracassant estrepitosament amb el seu objectiu.
La trama no enganxa en cap moment i, a més, desaprofita un desenllaç que hauria estat mínimament digne. Després d’un fals final, assistim a un epíleg totalment gratuït, incoherent amb la personalitat d’un dels seus personatges i absolutament innecessari. ‘Sweet home’ és una fallida proposta que no angoixa ni provoca el més mínim suspens.