17 anys després de ‘Juegos secretos’, el cineasta Todd Field torna a la direcció amb ‘TÁR’, una proposta que se sustenta en la seva omnipresent protagonista, una intensa Cate Blanchett (millor actriu a la darrera edició del Festival de Venècia i merescudament nominada a l’oscar a la millor actriu protagonista), però que resulta fallida: la pel·lícula acaba esdevenint pedant, elistista (trets aplicables perfectament al personatge que dóna títol al film) i molt avorrida.
El pròleg desperta interès, en una entrevista que ens situa la protagonista, posteriorment la veiem en el seu càrrec i assistim a una brillant classe rodada en un excel·lent pla seqüència d’ una intensitat més que notable. Però passat aquest tram, i un cop ens hem familiaritzat amb els abusos de poder i el funcionament dels estaments musicals, la pel·lícula es desinfla: principalment per l’ elitisme del seu llenguatge, provocant que, fora del reduït sector que es belluga en el mateix camp que els personatges, el gran públic es perdi en la reiteració de referències a músics i els seus estils donant pas a la desconnexió. Tampoc ajuden el seu tempo i ritme, força lents, i la reiteració de nombrosos plans fixes: n’ hi ha que tenen tot el sentit però el director abusa de la tècnica i s’ hi recrea dilatant tant les pròpies escenes com el metratge final que arriba a uns eterns 158 minuts.
L’ entregat tour de force de Blanchett, la citada classe i un moment brillant en la gravació final de la cinquena de Mahler són apunts realment escassos per salvar una proposta que, sorprenentment, ha estat sobrevalorada amb cinc nominacions a l’ oscar més: pel·lícula, direcció, guió original, muntatge i fotografia; tan discutibles com prescindibles. Ens trobem davant d’ un concert llarg, avorrit i totalment desafinat.