L’òpera prima darrera de la càmara de l’actor Raúl Arévalo està plantejada amb l’estructura d’un western modern i divida en capítols a l’estil de Quentin Tarantino. Es tracta d’una història de venjança clàssica, dura, aspra, seca i sense concessions.
Rodada amb un muntatge abrupte, molt indicat pel transcurs del guió, i amb una fotografia bruta com la mateixa trama, el film es fonamenta en el brillant treball del seu trio protagonista. D’una banda un fred i impassible Antonio de la Torre i per una altra el temperamental Luis Callejo. Al mig dels dos una sòlida i fràgil Ruth Díaz que construeix a la perfecció el seu castigat personatge.
L’acció es desenvolupa, molt encertadament, en barris de la perifèria perfectament retrats. Els primers capítols serveixen de presentació tant dels desestructurats protagonistes com del seu entorn. Un cop transcorreguts ‘El bar’, ‘La familia’ i ‘Ana’, arriba el capítol clau: ‘La ira’. A partir d’aquí la tensió ja no s’atura en un constant crescendo que conté dues escenes absolutament excel·lents: la conversa al garatge del gimnàs i el dinar a la casa del poble en festes, dos moments en que l’espectador pot arribar a palpar i sentir la inquietud.
‘Tarde para la ira’ és una de les òperes primes més notables dels darrers anys i, sense cap dubte, ens trobem davant de la millor pel·lícula que ens ha ofert enguany el cinema espanyol.