La primera ‘Ted’ tenia un punt a favor: l’originalitat i desconeixença del personatge del títol. En canvi en aquesta continuació el factor sorpresa desapareix però tot i així ens trobem davant d’una molt digna segona part. Manté la complicitat entre Mark Wahlberg i Ted, de nou amb un doblatge brillant de Santi Millán, als que s’afegeix una entregada Amanda Seyfried aportant química al conjunt. La pel·lícula té una arrancada amb un ritme constant però un cop coneixem el veredicte aquest ritme decau. Hi ha un impàs abans del clímax final a la Comi-Con que dilata excessivament el metratge restant l’interés aconseguit fins aleshores.
Sota la seva irreverència s’hi amaga una àcida crítica als estereotips de la societat actual; com l’encertadíssima recreació del seguiment del cas judicial als diferents programes de televisió, així com la capacitat d’autoparòdia de personatges com Jay Leno o Liam Neeson. Paral·lelament a aquesta crítica, hi trobem una declaració d’amor al cinema, de tots els gèneres i estils: des del musical més clàssic en els títols de crèdit fins a pel·lícules emblemàtiques dels 80, ‘El club de los cinco’, films d’autor dels 90, ‘A propósito de Henry’, o icones universals, ‘Jurassic Park’.
Humor escatològic, negre i àcid, puntuals moments de nostàlgia i una afilada crítica provoquen que ‘Ted 2’, sense ser una proposta rodona, sigui un film força divertit però això sí; tot i l’infantil aspecte del seu protagonista, no apta per a infants.