‘Tenemos que hablar’ és una comèdia molt típica i tòpica, una més dins del cinema espanyol, que no aporta res de nou. Tot i així la mà de David Serrano li dóna un toc molt divertit. El director/guionista demostra que domina a la perfecció els diàlegs hilarants, com ja va demostrar al guió d’ ‘El otro lado de la cama’ o a la seva òpera prima ‘Días de fútbol’, o les escenes surrealistes, com va quedar palès a la seva anterior ‘Una hora más en Canarias’.
Ens trobem davant d’una comèdia d’embòlics farcida de tots els elements claus del gènere amb alguns moments realments brillants com la primera trobada de Nuria i Jorge a l’hospital o l’entrevista de feina, destacant especialment l’escena postcrèdits finals: excel·lent.
Els diversos enganys dels personatges són absolutament previsibles i el desenllaç no té res d’original però malgrat tot resulta una proposta força entretinguda gràcies, principalment, a alguns dels seus intèrprets: la bona química de la parella protagonista, una irregular Michelle Jenner i un Hugo Silva que demostra que la comèdia és el gènere en que es troba més còmode, un recuperat Óscar Ladoire, un encertat Ernesto Sevilla i la robaescenes Belén Cuesta que, com ja passava a la fallida Ocho apellidos catalanes, acapara tota l’atenció cada cop que apareix en pantalla.
La pel·lícula compleix sobradament el seu propòsit: fer-nos passar una estona divertida i provocar-nos més d’una rialla. Esperem que David Serrano no torni a trigar sis anys en dirigir una nova proposta.