Era necessari el retorn de la saga? Aquesta pregunta que plana tot just abans d’assistir a la projecció pren encara més força després del seu visionat. Inicialment s’ha de reconéixer el respecte a l’original en el tram del film que és purament remake: l’arribada del primer terminator i de Kyle Reese a 1984 està rodada amb tots els detalls iguals que l’original, fet que té la seva gràcia. Un cop passat aquest homenatge el guió dóna un gir immediat que resulta si més no sorprenent. La sorpresa i interés es mantenen fins que entra en escena l’aspecte totalment nou respecte a la franquícia: veure John Connor adult. Aquí la pel·lícula perd pistonada, principalment pel nul carisma que Jason Clarke dóna al personatge. És ben cert que la proposta té una factura tècnica realment aconseguida però el ritme acaba esdevenint repetitiu i arriba a cansar l’espectador amb la diversitat de possibles línies temporals paral·leles i el seu excessiu metratge.
Tractant-se d’un reboot les comparacions amb l’original resulten inevitables. Els humans no tenen la mateixa sort: mentre que Emilia Clarke se’n surt prou bé en el seu personatge, difícil ja que ha de combinar les dues facetes de Sarah Connor en un sol film a diferència de Linda Hamilton que va tenir dues entregues per mostrar aquesta dualitat: per un costat una persona fràgil i innocent (la Sarah del film de 1984) i per una altra una lluitadora entregada a la causa (la de la segona entrega de 1991). Més mal parat surt Jai Courtney com a Kyle: la seva interpretació no té ni la força ni la personalitat de l’anterior Michael Biehn. Al seu costat l’incombustible Arnold Schwarzenegger, qui ja es veia gran pel personatge a ‘Terminator 3: la rebelión de las máquinas’ tot i que s’intenti justificar el seu aspecte al guió, que, malgrat tot, com afirma el seu personatge ‘és vell però no obsolet’.
Una cosa és segura: Arnold ‘Terminator’ Schwarzenegger… tornarà.