Com el propi Steven Spielberg assenyala en l’ inici de la projecció, ens trobem davant del seu treball més personal: una nostàlgica crònica de com el cinema ha marcat la seva vida. No resulta gens casual que la pel·lícula comenci amb els seus pares (excel·lents Paul Dano i especialment Michelle Williams, la millor del repartiment amb diferència) explicant-li que és un cinema abans d’ assistir a la seva primera projecció (una seqüència màgica) per veure el clàssic ‘El mayor espectáculo del mundo’, dirigida per Cecil B. DeMille l’ any 1952.
Seguint la línia habitual de tota la seva filmografia, la proposta està rodada amb una factura tècnica perfecta (muntatge, so, fotografia, vestuari i direcció artística) i acompanyada per una preciosa banda sonora, obra, com no, del mestre John Williams. El film és un recorregut per la seva infantesa i evolució, tant a nivell personal com cinematogràfic (interessants els seus rodatges, en que podem apreciar apunts del que després seran algunes de les seves obres més destacades com el pròleg d’ ‘Indiana Jones y la última cruzada’, ‘Salvar al soldado Ryan’ o ‘Tiburón’). Tot i l’ interès que desperta i l’ amor que denota, és una pel·lícula molt aconseguida però no és una obra rodona, resultant irregular en certs passatges; l’ etapa de l’ institut es dilata excessivament i en canvi la seva entrada en el món professional, iniciada amb la seva trobada amb un monstre de la talla del mític John Ford (gran detall d’ homenatge en el pla final), no es conclou: si bé és ben cert que al final podríem aplicar la popular cita ‘i la resta ja és història’, ens deixa amb ganes de més.
En definitiva, ‘The Fabelmans’ és una emotiva dosi de nostàlgia (resulta inevitable que no ens vingui a la memòria la gran ‘Cinema Paradiso’) i una carta d’ amor al cinema. Spielberg mostra la seva passió i amor per l’ art de fer pel·lícules, centrant-se en els seus propis records i vivències com a leitmotiv, donant com a resultat un autobiopic sensible i humil, lluny de l’ artifiositat d’ altres propostes semblants com Dolor y gloria. No és la millor pel·lícula del cineasta però si la més personal; només per la talla del seu autor ja val la pena veure-la.