Després de les fallides Rey Arturo, la leyenda de Excalibur i el remake en acció real del clàssic Disney Aladdín, Guy Ritchie torna al cinema en que millor es mou: els films corals de mafiosos amb una varietat de personatges competint per quin d’ells és el més excèntric; fòrmula que ja va aplicar a ‘Lock & Stock’, ‘Snatch: cerdos y diamantes’ o ‘Rocknrolla’ i que veu directament del cinema de Quentin Tarantino.
L’estructura de la proposta resulta certament interessant, amb un personatge (Hugh Grant, el millor del repartiment amb diferència) explicant la història com si fós un guió cinematogràfic a un impassible Charlie Hunnam. A partir d’aquí assistim a diverses microhistòries que es van entrellaçant i complicant la venda del més gran mercat de cànnabis d’Anglaterra que es ven el seu propietari americà (correcte Matthew McConaughey), decidit a retirar-se. La pel·lícula té força ritme i malgrat que el seu interés no s’arriba a perdre els seus 113 minuts resulten finalment excessius ja que hi ha certes seqüències, bastantes, que es dilaten amb una recreació innecessària com la reunió entre Mike i el Lord, totes les protagonitzades per la dona de Mike (personatge que no aporta res al guió) o el fluix grup de lladres rapers als que salva com pot un excel·lent Colin Farell. Per contra té altres escenes certament aconseguides com la del pis dels joves ionquis (aquí l’empremta Tarantino és més que evident ja que resulta calcada a la protagonitzada per Julius i Vincen Vega a ‘Pulp Fiction’), totes les protagonitzades pel narrador o l’autoreferència del mateix Ritchie a la productora Miramax.
En definitiva, una entretinguda pel·lícula per evadir-se i deixar-se portar sense cap altra aspiració, però que no deixa de ser una repetició dels citats films del seu director, el qual no arrisca gens com, en canvi, si va fer al díptic protagonitzat pel cèlebre Sherlock Holmes o a la brillant Operación U.N.C.L.E. La fòrmula ja s’ha esgotat i, tot i ser una bona proposta, ja no ofereix la més mínima originalitat.