Hi ha un fet que no és pot negar: Wong Kar-Wai és fidel a si mateix. Té un estil propi, un segell que ja va mostrar a ‘Deseando amar’ i a ‘2046’ i que ara repeteix en aquest ‘The grandmaster’ (a més de tornar a comptar amb el seu actor preferit, Tony Leung). Són pel·lícules visualment perfectes, harmòniques, precioses: un regal per als sentits, en que sembla que el temps i el ritme no importin.
La seva partitura és excel·lent, el seu muntatge combina notablement els moments íntims més lents amb la vertiginosa rapidesa dels combats i provoca que la pel·lícula sigui, a nivell visual, tota una experiència. Però malauradament això és tot. El guió no acompanya la seva perfecció visual. No té cap tipus de ritme, és excessivament lent i, pitjor encara, sembla no tenir clar cap a on va i què vol explicar exactament, resultant avorrit i pesat, fruit de la dilatació de masses escenes i alguns personatges, com el ‘cuchilla’, totalment prescindibles ja que no aporten res a la història.
‘The grandmaster’ és un preciós envoltori buit de contingut.