El trasllat a la gran pantalla del musical de Broadway ‘The Prom’ ofereix com a resultat un telefilm rodat, això sí, amb gran pressupost i un repartiment de luxe però magrat tot acaba esdevenint una feel good movie certament simple.
La seva factura tècnica és brillant, notables la seva fotografia i muntatge, i la seva posada en escena molt acurada, direcció artística i especialment vestuari, però aquesta dedicació a la forma descuida, i molt, el contingut. La història és dura però es veu molt perjudicada per un excés de sucre i la necessitat de forçar el happy end (la conversió de certes progenitores resulta tan desconcertant com increïble) que li resta dramatisme (tot i així s’ha de reconèixer que la proposta té dues seqüències dramàtiques, el descobriment de la protagonista del doble ball i especialment la conversa a l’habitació d’hotel entre Dee Dee i Barry, realment potents). Tampoc ajuda massa al resultat final el treball del seu estoll d’intèrprets; malgrat la seva entrega, acaben resultant alarmantment simples fins a convertir-se en pures caricatures. Des de Meryl Streep (demostrant una vegada més que és una tot terreny capaç de brillar per molt dolent que sigui el projecte), passant per Nicole Kidman (certament desaprofitada, el seu número de Roxy Hart amb Emma és un dels millors del metratge) i un Andrew Rannells que no aporta res a la trama, fins arribar a l’histriònic i sobreactuat, com sempre, James Corden. Entre ells s’ha de destacar la dolça i debutant Jo Ellen Pellman que aconsegueix aguantar el tipus davant d’aquests monstres de la pantalla i sortir-ne més que airosa: seus (al costat d’Alyssa) són els temes musicals més sensibles del film. Aquí tenim un altre dels problemes de la pel·lícula, una excessiva encadenació de números musicals, alguns dels quals totalment prescindibles, que dilaten el metratge final fins a uns excessius 131 minuts.
En definitiva, ens trobem davant d’un musical ben intencionat que desaprofita la profunda base del seu guió per convertir-se en un simple, vistós, superficial i fàcil divertimento per al gran públic, sacrificant les seves enormes possibilitats, amb un resultat final força pobre. Una llàstima.